L'Art d'Escriure

De la posició del cos per a escriure i de la manera de sostenir la ploma

Abans d'exposar els principis de l'escriptura, menester és que expliquem la forma com cal col·locar-se per a escriure i de quina manera ha de prendre's la ploma.

Són dues qüestions importants: la primera perquè concerneix a una postura airosa del cos: la segona perquè té a veure amb la facilitat de l'execució.

Hi ha una postura aconsellable per a cada sexe, si bé encara avui la majoria dels educadors només saben veure una. Aquí parlaré només de la postura més adequada per als homes, i deixaré per a “pròximes entrades” el relatiu a les senyoretes, que em sembla tan essencial com això que segueix.

Sobre la posició del cos

Per a escriure fan falta tres coses: bona llum natural, una taula sòlida i un seient còmode. La llum que es rep pel costat esquerre és sempre la més favorable quan des del lloc on s'està escrivint pot veure's el cel.

La taula i el seient han d'estar proporcionats de manera que la persona asseguda pugui lliscar fàcilment els colzes per la superfície de la taula sense inclinar-se. Aquesta actitud ha de ser preferida a qualsevol altra, per ser la més natural. Una taula massa alta per a l'altura del seient destorba el moviment del braç i fa pesada l'escriptura; una taula massa baixa obliga a acostar la vista, fatiga el cos i exagera els efectes de les ploma. Per consegüent, en la mesura que sigui possible cal procurar-se totes les comoditats perquè l'escriptura adquireixi major vivacitat i soltesa.

Se sol recomanar als joves que mantinguin el cos alçat amb respecte a la taula; però el braç amb què escriuen no es mouria amb suficient llibertat si seguissin rígidament aquest precepte. Perquè res destorbi el moviment, convé que aproximin la part esquerra del cos a la taula, sense secundar-se en ella i sense tocar-la si més no, i que allunyin la part dreta fins a una distància de quatre o cinc dits.

Han d'avançar el braç esquerre sobre la part davantera de la taula i secundar-lo en ella des del colze a la mà; amb els dits d'aquesta mà ha de mantenir sempre el paper en una direcció vertical, fent-lo pujar o baixar i portant-lo a l'esquerra o a la dreta segons les circumstàncies.

Quant al braç dret, els diferents tipus d'escriptura regulen les distàncies al fet que cal mantenir-ho del cos: la rodona exigeix major distància que la *bastardilla o la correguda. Si considerem l'avantbraç dividit en tres parts, només els seus dos terços descansaran sobre la taula, mentre que l'altre terç. Fins al colze, ha de sobresortir d'ella. En sostenir la ploma, la mà adopta naturalment una forma circular. Aquesta mà, que només ha de secundar-se en el paper per la part inferior de la nina i l'extrem dels dos últims dits, no ha de tenir un altre suport més que el de la ploma. Convé deixar un espai raonable entre la nina i els dos últims dits, perquè la ploma no botiga a caure cap a fora: és important no descurar això.

El cos ha d'inclinar-se lleugerament cap endavant, i el cap ha d'acomodar-se a aquesta inclinació però sense decantar-se en absolut cap a cap de les espatlles. Els ulls han d'estar fixos en el pic de la ploma, i les cames ben recolzades en el pis; l'ideal és que l'esquerra adopti una posició obliqua respecte al cos i que la dreta es distanciï lleugerament cap a la dreta.

L'observança d'aquestes normes facilita la tasca d'escriure. Per a fer gràfiques les nostres explicacions, s'ha representat aquesta postura en la *lám. Il·ltre. La figura del qual escriu es troba entre les quatre línies perpendiculars *AB. Una mirada a la il·lustració i el seu acarament amb les explicacions bastaran per a comprendre aquestes perfectament.

Sobre la disposició per a escriure, en general

Hi ha persones que tenen un talent innat per a escriure: amb una mica de bona voluntat i un aprenentatge seguit, se les veu fer en poc temps progressos notables en aquest art. Unes altres, en canvi, no mostren cap bona disposició. Obligades aquestes a forçar la seva naturalesa recalcitrant, tan sols aconsegueixen superar-la mitjançant l'exercici i la pràctica. Necessiten més temps per a aconseguir la mateixa meta que els altres. Però els avantatges que obtenen potser no compensen amb escreix el seu esforç?